Sensibilitat al contrast
Normalment, quan s´estudia la visió d´una persona es fa mirant lletres d´una mida mínima amb alt contrast. A la vida real, però estem mirant objectes que no són molt petits ni de màxim contrast.
Aquest fet pot portar a vegades trobar persones que es queixen de la seva visió i en canvi quan han estat examinades se´ls hi ha trobat una agudesa visual màxima. Llavors és convenient estudiar la seva sensibilitat al contrast, ja que si no, no es pot explicar el perquè d´aquestes queixes.
​
Les imatges del món exterior es formen a la retina. La informació és enviada al cervell a través de moltes fibres nervioses. Cada una d´aquestes fibres nervioses s´especialitza en un tipus d´informació. Així, n´hi ha que porten informació de freqüències espacials, freqüències temporals, orientació, color,... La imatge formada a la retina es descompon en enviar-se al cervell i a aquí es torna a ajuntar els components. Hi ha de 4 a 6 canals de freqüència espacial per a detectar el contrast.
​
Una manera d´estudiar la sensibilitat és presentant un test amb un cercle amb franges verticals de diferents inclinacions cap a la dreta, enlaire o a l´esquerra, amb contrast decreixent fins que el pacient no és capaç de distingir la direcció. Aquest cercle es presenta en diverses freqüències i s´obté el següent gràfic.
​
​
​
Hi ha patologies oculars que en els estadis inicials com cataractes o degeneració macular associada a l´edat en què hi ha pèrdues en les freqüències altes que a mesura que la malaltia progressa va afectant el reste de freqüències.
​
La neuritis òptica, l´esclerosi múltiple, el glaucoma primari d´angle obert, lesions de la via visual, la diabetis, el parkinson, el papiledema i l´Alzheimer afecten les freqüències espacials baixes.